Recuperem “l’autenticitat” política.

Ahir vaig tindre la sort d’assistir a una xerrada del gandià Rubén Figueres, gerent de l’empresa de màrqueting americana “Alario Group”, de la qual es propietari i que ha estat col·laboradora de l’última campanya del president dels EEUU, Barack Obama. Em va resultar apassionant, i crec que a totes i tots els assistents la trajectòria vital i professional d’un jove saforenc, que sorgint “del no res” ha aconseguit situar-se a nivells tant elevats en una societat com l’americana. Tot un exemple de vida i professional, i perquè no dir-ho, em provocà una forta “enveja sana”.

Ara bé, sense desmerèixer en absolut, el magnífic treball d’aquest gandià, que ha contribuït a una nova victòria del mític Obama, del devenir de la xerrada em sorgiren alguns pensaments respecte a l’autenticitat de la vida política, òbviament als EUA, però com no al nostre continent, estat i país.

Quan es parla de campanyes electorals tendim a centrar-nos en: canals de comunicació, públic objectiu, segmentació, impactes, cleams, missatges favorables, temes compromesos, agenda política,... tot un seguit de termes que ens duen a centrar-nos en la ciència del màrqueting polític, i en la majoria d’ocasions aquesta qüestió se situa per dalt del rerefons polític de cada candidat o de la força política que representa. I amb açò no estic posant en qüestió res del que vaig escoltar ahir. El Sr. Figueres té una empresa de màrqueting i fa la seua feina, i òbviament la fa molt bé, i jo mateix a un nivell molt més baix he treballat i participat en equips de disseny i gestió de campanyes de partits polítics. El que estic posant en qüestió són els objectius i les estratègies que es marquen els propis partits, i m’explicaré utilitzant precisament la figura i la trajectòria darrera del President Obama.

Em fa a mi la impressió que la societat en general està un poc cansada dels missatges que els partits i candidats llancen en etapes electorals; cada vegada més, els ciutadans son conscients de que en aquestes etapes s’utilitzen propostes i idees que se’n diuen “políticament correctes” moltes vegades el que els analistes identifiquen com “allò que vol sentir aquell que volem que ens vote”. Idees força, en definitiva, que desprès de els eleccions desapareixen i s’obliden, i que es desenvolupen, en tot cas, en funció dels interessos dels “lobbys” de pressió (legals als EEUU, alegals a España, però òbviament existents a tots els llocs), amb la qual cosa es produeix un desencant generalitzat de la societat en el sistema polític, que condueix a que la majoria dels votants segurs estan d’origen identificats amb una o altra força política, però cada vegada més, la gent poc identificada “se passa” a la força de major creixement en tots els llocs als últims temps: l’abstenció.

L’aparició de la candidatura de Barack Obama, va suposar, la idea d’un trencament absolut, del que havia estat la praxis política als EE.UU. La figura d’Obama representava tot el que no havia sigut mai un president dels Estats Units, ja no sols per ser de color (encara que crec que va ajudar), si no la seua proximitat, el seu tarannà dialogant, el seu estil de reconèixer els errors,... una forma de fer política que va il·lusionar i va fer creure, sempre des del meu parer, un volum important de votants, que a pesar de ser més pròxims als ideals “demòcrates”, no se sentien representats pels seus candidats que acabaven aplicant polítiques sesgades i poc afavoridores per als seus estrats socials, i que acabaven en l’abstenció i en alguns casos, fins i tot, votant “republicans” .La figura d’Obama va ser capaç de mobilitzar la gent desencantada i va suposar un revulsió tant als EEUU com a al resta de món, on es va obrir la idea de que “el canvi de model” era possible.

Òbviament la presidència ha desgastat, sobretot perquè eixa claredat de propostes s’ha vist truncada pels compromisos presidencials. Efectivament un exemple, és la reforma sanitària que s’ha quedat a mig camí i no ha acontentat ningú, que ha mobilitzat el sector sanitari privat en contra, però que no ha acontentat la gent de classe baixa, desencantant-los d’aquesta imatge “diferent” d’Obama. No haguera estat més efectiu (políticament parlant) acomplir almenys als que ja eren teus? Pensava el president Obama que amb una reforma matisada anava a fer que els republicans sectors sanitaris canviaren de parer? Ahi ho deixe. Potser per això, un dels treballs més important del màrqueting polític en aquesta última campanya ha estat el mobilitzar i recuperar el “compromís” amb eixe sector no acomodat.

Traslladant-nos ara a la nostra realitat quotidiana, veiem un poc el mateix, a l’Estat Espanyol, va incrementant-se cada vegada més l’abstenció, cada vegada la gent creu menys en les propostes polítiques de ningú, i la realitat es que ningú guanya les eleccions, acaben perdent-les els contrincants. Veiem com el gran èxit del PP no es deu a un increment espectacular dels seus vots, sino a una reducció dels vots del PSOE, que per desencant han anat a l’abstenció. Una abstenció cada vegada més auto-marginada i difícil de recuperar. Perquè amb una gran probabilitat  ara passarà just el contrari, i tindrem encara un major increment de l’abstenció. Potser estiga equivocat, però em fa la impressió que els centenars... milers de persones, que s’apropen sovint a les Corts Generals a manifestar-se, estan fent un toc d’avís.

Al final tenim governs amb majories que no tenen el recolzament ni del 30% de la població en general (no sols de que han votat), que guanyen les eleccions, però que no representen a la majoria de la població ni de lluny, i que el partit més votat és l’abstenció. No serà perquè els ciutadans necessiten propostes clares, que els seus representants els diguen la veritat, el que faran i el que no podran fer, sense marejar a ningú, sense propostes i “cleams” ideals que només aprofiten per als cartes i els espots, i que no son creïbles ni en la pròpia campanya?  No serà que els ciutadans necessiten propostes, forces polítiques i candidats “autèntics”: que els diguen les coses bones i les roines, que complisquen el que proposen i quan no es puga dur endavant una proposta que no la facen, o que expliquen perquè no és possible?

No sé si aniré errat, segurament. Però crec que es necessita una reflexió global, tant de la classe política, com de la societat en general, i és necessari que es faça a nivell mundial, perquè el major perill no és el increment de l’abstenció. El pitjor perill es que sorgisca un/a candidat/a hi parle molt clar, tot i que siga una “gran barbaritat”, i que la gent el seguisca fins a punts indesitjats... i  d’aquests ja en tenim alguns exemples en la realitat històrica; i cada vegada més, en la pròpia realitat actual.

REORDENAR: LA BASE DE L’ESTALVI PÚBLIC

Durant les últimes tres dècades, hem viscut un procés de desenvolupisme exacerbat per part de les administracions locals. Els ajuntaments de tot arreu, i com no! els de la nostra comarca, han creat un muntó d’infraestructures i servicis de vegades poc meditats; la necessitat dels quals, en moltes ocasions, només responia a la visió localista de “tindre el campanar més alt que el del poble del costat”, i no pretenc ara fer sentir culpable a ningú, perquè jo mateix assumisc la part de responsabilitat que en puga tindre, en la meua etapa de governant local. A més a més, no sols hem de prendre l’actitud fàcil de “tirar-li les culpes” al polític/a de torn, sinó també hem de prendre consciència que la societat va entrar en eixa voràgine de “tot és necessari i imprescindible, i a més, ha de ser millor que el que té el veí”.

Ara, per contra, sembla que s’ha invertit el procés, però quasi literalment... (o sense el quasi). Ara toca estalviar a estall: en definitiva, suprimir servicis locals, per ser inassequibles econòmicament, i mantindre tancades grans i magnífiques infraestructures, per no poder-les omplir de contingut, o simplement per reduir la despesa de manteniment. Tot açò, de nou, de forma poc meditada, sense analitzar quins servicis són o no bàsics per a les veïnes i els veïns.

Potser, si ens parem un poc a pensar i reflexionem sense capficar-nos en els localismes, ni els aclaparaments de la crisi econòmica, ens adonem que: “ni el que hi havia abans, ni el hi ha ara...” Com diuen els vells: “la virtut està a trobar el terme mig”. I per trobar alguna cosa, cal posar-se a buscar-la: cal reflexionar sense limitacions de mires i, segurament, arribarem a la conclusió que compartint servicis i infraestructures, combinat amb un bon sistema de transport, podem estalviar i, al mateix temps, mantindre molts dels servicis que la ciutadania demanda i necessita.

Posaré exemples. Si tots els pobles de la comarca no poden mantindre en funcionament escoles esportives, i alguns dels que les mantenen estan treballant amb poc d’alumnat, ¿no podríem gestionar conjuntament l’escola, compartir gastos i prestar el servici a tots? O si disposen en un municipi d’un gran teatre-auditori i el poble del costat necessita fer activitats que el requerixen, ¿no podem compartir gastos i usar-lo tots junts? Les mateixes preguntes sorgirien en moltes altres infraestructures o servicis, que podrien ser abordats de forma conjunta i prestar servici a més d’un municipi, sempre tot això compaginat amb una actuació decidida en els sistemes de transport. Fins i tot, si parlem d’ocupació i d’activitat econòmica, els grans problemes de la societat actual, que les xicotetes administracions locals no poden atendre de forma individual, però que potser sí que podrien abordar de forma coordinada.

I algú em dirà: “en la teoria és evident, però en la pràctica és molt complex”. Són administracions diferents..., com repartim les places o llocs de treball?...., on prestem els servicis?.... Si ens fixem, no eixim dels localismes. Cal trencar esta barrera mental i posar-se a treballar. Evidentment, s’ha de repensar la distribució dels servicis, cal reordenar l’ús de les infraestructures, cal assajar nous mecanismes per a aproximar els servicis a la ciutadania, tot un repte que la societat civil i política actual no pot ajornar més.

I no val esperar a la reforma de la Llei de Règim Local, “a veure quines competències ens lleven i ens posen”. Portem un any esperant, i la ciutadania també continua esperant, i les necessitats continuen al mateix lloc... Si esperem que vinga un ens superior a resoldre les necessitats, l’experiència ens diu que ens quedarem esperant... Mentres esperem, anem avançant; obrim un debat sobre l’ordenació de les infraestructures i els servicis bàsics, amb la participació de la ciutadania i els agents econòmics. Això no fa mal! i sempre obri oportunitats. I si després un altre ens ha d’assumir les funcions, tindrà la faena avançada, perquè allò més important no és qui té les competències, sinó que els nostres veïns i les nostres veïnes tinguen els servicis que hi necessiten.

Ja fa més de 30 anys, els nostres pobles tingueren la necessitat de consensuar un Pla Comarcal de Carreteres (alguns recordaran les reunions per a ubicar l’autopista...). Aquell treball conjunt permeté abordar altres temes, especialment en l’àmbit dels Serveis Socials Generals, i facilitaren la creació d’una estructura que resolia les necessitats per a tots els municipis, la Mancomunitat de Municipis de la Safor. Potser ens troben novament amb la necessitat de consensuar una ordenació territorial, ara dels servicis públics, i segurament este treball ens permetrà trobar conjuntament les complexes solucions que requerixen els complexos problemes actuals. Posem-nos a la faena!

Treballem per l’ocupació a la Safor.

Una de les lacres socials més importants que ens deixa aquesta crisi, és l’alt nivell de desocupació, d’atur, que se va incrementant mes darrere mes, any darrere any, i amb unes previsions no massa esperançadores per al futur immediat; només cal veure les previsions que l’OCDE fa per a l’Estat Espanyol per al 2013, on apunta un increment de l’atur fins un 26% (actualment ja estem al 25). Aquesta xifra immaterial indica que més d’una, de cada quatre persones, que volen treballar no podran fer-ho, i que moltes famílies continuaran sense tindre cap membre amb una ocupació, i per tant sense ingressos. Aquesta realitat, serà la que ens trobarem (i ja ens trobem) a la nostra comarca, no aliena a la realitat mundial, i en especial a la realitat valenciana actual.

El que resulta encara més cridaner, és que sembla que cap poder públic se n’està preocupant massa d’aquesta situació. I és cridaner perquè no fa massa temps, alguns dels nostres dirigents no es cansaven de dir, que “la base per a la recuperació econòmica és la creació d’ocupació” (cosa que es tant òbvia que ningú pot estar en desacord), però en la realitat no es veuen increments de polítiques actives per a la generació d’ocupació, més be el contrari: mentre es dediquen recursos impressionants a restablir el sistema financer (que no diré que no siga necessari), els recursos per a la promoció de l’ocupació han disminuït. En l’àmbit valencià s’han reduït els cursos de formació per a que el treballadors/es desocupats/es es reciclen i pugen optar als llocs de treball que demanda la realitat actual, s’han reduït el nombre de tècnics/es dedicats a l’àmbit de la promoció de l’ocupació,... realment un contrasentit, que no fa més que agreujar, si encara cap més, la realitat que estan sofrint les persones desocupades, que no sols es troben abandonades, sinó que a més no veuen cap esperança de futur. I no ens enganyem, això afecta també a una reducció dràstica del consum, i en definitiva a una desacceleració del nostre sistema productiu, les nostres empreses, que cada dia venen menys i han de continuar despatxant treballadors i en alguns casos tancant les seues portes. Un cercle viciós, que sembla que ningú sap com invertit.

Però si ens centrem en l’àmbit estrictament comarcal: ¿Que s’està fent en polítiques actives de promoció de l’ocupació? Tret d’algunes iniciatives d’àmbit estrictament localista, als ajuntaments més grans, amb un “més que relatiu” èxit, pràcticament res. Baix l’excusa de que “eixa no és la nostra competència i nosaltres no podem fer res”, no se fa cap cosa. I caldria dir 2 coses: Primer: la competència més important de les administracions és resoldre les necessitats de les persones, especialment aquelles vitals; i segon, si que podem fer res, i si fem una mirada endarrere veurem que ja ho hem fet. Recorde unes paraules que llegia a un economista, que respecte a la crisi deia: “sembla que els economistes (i la societat en general) han oblidat tot el que hem aprés els últims 100 anys”. I em fa la impressió que a la Safor passa el mateix.

Vull recordar que a finals dels 90 i principis dels mítics 2000, la nostra comarca estava immersa en grans projectes de promoció de l’ocupació, segurament encara fruit de la crisi dels 90 (recordarem que la actual no és la primera...), projectes suportats amb fons públics: Europeus, de les administracions estatals i autonòmiques, locals i fins i tot de l’àmbit privat i empresarial. Uns projectes que pretenien “assajar polítiques públiques d’ocupació per a traslladar les bones experiències a la pràctica política quotidiana”. D’aquelles experiències, en resultaren de bones i de no tant bones, però efectivament de tot s’aprèn. Però el trasllat a la política quotidiana no es va produir, bàsicament perquè en l’etapa de creixement que vivírem posteriorment als anys 2000, no resultava ni atractiu ni necessari. Però ¿no seria interessant que en la realitat actual “traguérem dels arxius” aquelles experiències i veiérem si ens poden servir ara?

Uns dels projectes culminats d’aquell moment va ser el que coneguérem com l’EQUAL-CRESOL, d’aquell projecte eixirem moltes coses bones per a l’ocupació comarcal, però sobretot va ser el primer projecte que va ser capaç de seure en la mateixa taula a totes les institucions locals de la comarca, a les associacions empresarials, als sindicats i a entitats sense ànim de lucre i dissenyaren un pla d’actuació conjunt per a l’ocupació i la generació d’activitat a la nostra comarca.

Des del meu punt de vista, la gravetat de la situació actual demana a crits que es reedite aquesta experiència. Potser sense recursos externs, però amb les poques aportacions que s’hi puguen fer entre molts segur que es crea alguna cosa gran, però sobre tot necessària per a els/les nostres veïns/nes i per a continuar generant riquesa que faça créixer el sector econòmic i empresarial de la Safor. No val ja a dir que “l’ocupació no és la nostra competència”, perquè aquest és un problema de tots i totes i que hem de resoldre (i podem almenys intentar-ho) entre totes i tots.